Després del continuat èxit editorial des de fa
dos anys, amb desenes d´edicions i reimpressions, de la novel·la de Luz Gabás Palmeras en la nieve (Planeta 2012) –un
èxit totalment insòlit tractant-se d´un text sobre Guinea Equatorial-, ara
acaba de sortir en català a Proa una edició en la mateixa línia. Es tracta de Casino de Santa Isabel de Gemma Freixas,
premi Roc Boronat 2013.
No sé si és correcte anomenar literatura
colonial a aquests llibres, però en tot cas s´inscriuen en un subgènere
literari que fa referència als records d´aquells que van anar a Guinea a
treballar i en van tornar, i plasmen en els seus textos no només les seves
vivències sinó també les impressions de les terres i les gents que els van servir
d´acollida o companyia. Textos que es diferencien notablement d’aquells altres
escrits des de la perspectiva dels militars
o religiosos, i que potser va inaugurar José Mas amb En el país de los bubis publicat en
primera edició el 1920 i reeditat recentment (Ed. del Viento 2010),
interessantíssim testimoni dels primers colons espanyols a Guinea a finals del
segle XIX. Ara, molts d´aquests llibres no són escrits pels protagonistes
directes de les històries, sinó pels seus familiars que sovint en conserven les
cartes i els records explicats en família. En català també hi ha algunes
novel·les colonials en aquest sentit i potser de les més reeixides siguin les
de Carles Decors Al sud de Santa Isabel
(Quaderns Crema 1999) i Aquell món
idil·lic (Ed. 62 2007).
Tot i que el contingut de les novel·les
colonials sigui un conjunt de tòpics que es van repetint de l´una a l´altra,
com ara l´infantilisme o la noblesa dels indígenes, els prototips de colons
aprofitats o maltractadors, però també exemplars i generosos, les relacions
entre blancs i negres, l´exotisme de la sensualitat desenfrenada, els rituals,
els secrets, la bruixeria, etc., també és veritat que, entre línies, sovint
s´hi pot entreveure tot un món que ens mostra els costums de la Colònia, podent
refer així d´alguna manera no només la psicologia i la sociologia d´aquells
moments, sinó també entreveure´n l´ètica i la política.
En aquest sentit, Casino de Santa Isabel no aporta ni més qualitat literària ni més
varietat de tòpics que altres novel·les precedents. Potser el seu interès
estigui en què la intriga dels fets que s´hi narren s´emmarca entre la
vigília de la Independència i la fugida dels darrers espanyols uns quants mesos
més tard.
A vegades un pensa en tots aquests documents
anònims, siguin cartes, postals, informes d´empresa, etc., que encara guarden centenars de famílies que van ser a
Guinea i que per desgràcia es perdran sense la possibilitat de ser usats com a
matèria d´estudi de futurs investigadors i que, sens dubte, podrien ajudar a
afinar molts aspectes secundaris de la colonització. Aquests arxius invisibles, aquests
papers plens de vivències, emocions i segurament també de dolor i mentides són
probablement la genuïna literatura colonial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada